
Qui sóc
Hi ha coses que els ulls no arriben a veure.
Més d’una vegada m’han dit que no cal assabentar-se de tot. I segurament tenen raó. Però reconec que mai no se m’ha donat gaire bé això de no voler saber què passa al meu voltant. Soc curiós, observador i, de vegades, dono massa voltes a les coses. Suposo que, per dedicar-me a la fotografia, tampoc no m’ha anat tan malament.
Tot va començar quan tenia uns 10 o 11 anys, quan li agafava la càmera al meu pare. També recordo passar hores a Instagram guardant fotografies que em semblaven espectaculars. Els desenfocaments, la qualitat, els detalls… Qui m’havia de dir que, uns anys després, començaria a fer algunes d’aquelles fotos que tant admirava.

Però per entendre la meva història també cal parlar de l’hoquei patins. Porto pràcticament tota la vida amb uns patins als peus i, curiosament, va ser aquest esport el que em va portar a posar-me darrere d’una càmera. Vaig començar fotografiant els partits dels meus amics, fins que el club va decidir «contractar-me» com a fotògraf oficial. Ho poso entre cometes perquè no cobrava ni un euro, però us asseguro que era feliç.
L’hoquei m’ha regalat moltíssim. He conegut ídols de la meva infància com Aitor Egurrola, Sergi Fernández o Blai Roca, he jugat contra porters com Guillem Torrents o Eloi Cervera, a qui he vist créixer fins a arribar a la selecció espanyola, i he compartit vestidor amb Iñaki Cabezas, avui jugador de l’Igualada i, per damunt de tot, un dels meus millors amics.
I és que hi ha una cosa que m’encanta d’aquest esport: entrar en un pavelló i sentir-me com a casa. Trobar-me algú conegut a cada racó, aturar-me a saludar, preguntar com va tot… De vegades sembla que hi vaig més a veure amics que a treballar. I potser aquesta proximitat és una de les coses que més m’enamoren de tot això.

El 2019 vaig viure els World Roller Games de Barcelona com a voluntari de premsa, ajudant el meu amic Carles Gallén i observant treballar fotògrafs com Luis Velasco, un dels meus referents. Gairebé cinc anys després era a Novara, treballant per a la RFEP, amb un equip que m’havia deixat Sony i vivint des de dins tres títols mundials de les seleccions espanyoles. Recordo pensar: «Uau, soc aquí». Aquells jugadors que admirava compartien les meves fotos, em reconeixien i em saludaven. Pot semblar una ximpleria, però per a mi significava moltíssim.
Tot i que hi ha una cosa més senzilla que encara em fascina: arribar a casa, ampliar una fotografia i descobrir una gota de suor suspesa a l’aire, un tros de gespa saltant o un estic que es doblega en ple xut. Em sembla increïble que una càmera ens pugui mostrar coses que els nostres ulls ni tan sols arriben a apreciar.

Amb la comunicació em passa una cosa semblant. Crear un vídeo des de zero i descobrir que ha arribat a 300.000 o 400.000 persones té alguna cosa d’especial. Pensar que tot va començar amb una idea teva i que ara és a les pantalles de tanta gent.
Fora de les càmeres i de les pistes, soc una persona alegre, treballadora i amb ganes de gaudir dels petits moments. M’agrada escoltar, aprendre i envoltar-me de bona gent. També soc ambiciós, no ho negaré. M’encantaria que algun dia el meu nom fos un d’aquells que et vénen al cap quan algú pensa en un gran fotògraf. Però sé que encara queda molt camí per recórrer.
Mentrestant, continuaré aprenent, equivocant-me i gaudint de cada oportunitat. Amb les mateixes ganes que tenia aquell nen que li agafava la càmera al seu pare.
I si alguna de les meves fotografies aconsegueix fer-te sentir una petita part del que jo vaig viure en fer-la, ja haurà valgut la pena.
Vols la teva sessió?
Partits, esdeveniments, sessions per a clubs o reportatges. Explica’m què necessites i et faig un pressupost sense compromís.
